Les paraules i la veritat

Antigues escultures amb fredor escolpides una Vida que caminant fugaç salvatge nom no escau viure no és un verb i adjectius al cel pregon rellisquen. Velles mentides sobre el feixuc passar que no t'espera no caure tots en un abisme misterios segurs que sota els peus hi ha terra trepitjada. La por al Silenci i la Incertesa.

Borracheras con Noche

La noche, ebria y sola, camina despacio junto a mi crujiendo su pecho a cada paso. Andamos calle tras calle, estela tras estela, surcando los mares de las respuestas de preguntas huérfanas. Se lo digo muy bajito, susurrando: "Oye, así de pedos no vamos a llegar nunca a casa". "Hoy no tenemos mas hogar que las ruinas solitarias de una alma derrumbada. Además, será que tenias previsto llegar a ningún sitio.", me respondo. "Como siempre que nos quedamos tu, sola, y yo, solo. Joder, pero yo tengo que aguantar sin tí hasta mañana!" Nos reímos tanto que pronto nos dan ganas de llorar. Y mientras nos tomamos la última copa cuando empieza a despuntar el alba, ya exhaustos de tener que aguantarnos uno al otro, me despido: "Te cuento un secreto? A mi a veces también me ocurre, me quedo solo a un pasito de ver el sol".

Quatre ulls closos (2)

Abraçats els dos

com embrions

vora l'estufa;

naixent de nou

el món als ulls,

tan lliures i innocents!

Paper dels velers

ballant al vaivé

de les carícies;

solcadors àvids

d'horitzons lluny

rere el cel més profund.

Somnis que somiant

que de consciència

es despullaven;

coixí endins

obrint les portes,

més enllà de la veritat.

Pinzells de colors nous

al traç del vent

desenfrenats;

de tots els noms

els seus pintors,

i de la vida efímera.

Casi atrapant, els dos

l'enyoradís passat

que en el futur

burlant el temps ens besa.

Viu

La il·lusió desperta

en els meus ulls

amb el nou dia,

he tornat a néixer!

Una besada assolellada

brunzint el xiuxiueig

de la vida sobre el cos

i s'esfuma la incertesa:

soc jo, tot jo;

Viu tot!

En l’espera,

viu el desig més innocent.

Persegueix la seva mort:

un final enyoradís.

Res tan dolç,

com el primer.

Com el darrer

res tan agre.

(I entre els dos

hi ha un tímid agredolç)

Respirar no és tan senzill!

Tampoc és tan difícil!

Encaixar-ho bé tot plegat,

aquesta és la gràcia.

L'espera-nça del record

Ésser l'espera del va ser,

amb el present orfe d'horitzó.

Alimentar un foc de cendra

dels dies darrers, dia rere dia.

Com un espectador:

tot passa sense tu.

Res Re-torna!

pero caminem mirant enrere,

com els crancs.