Quatre ulls closos

Som dos embrions

estirats vora l’estufa.

No hem nascut encara,

i el tresor que esguarda això!:

Innocència i llibertat.

Dos velers de paper-vela

en el vaivé de les carícies

cap als horitzons;

apunt ja d'abraçar-los

i de pintar-nos els noms.

Dos somnis somiant

que consciència ja no tenen,

que s’enlairen i que es besen,

més enllà de la veritat.

No hi ha després que valgui.

Perquè -ARA!- cridem ben fort.

Cridem -VULL!- Cridem -AQUÍ-

La flauta del vell

Han cobert la ciutat d'una màgia de neó. I tot vesteix una llum tan cegadora, que ningú veu que hi ha al darrere. Embolcallats en un horitzó particular, caminem sense trepitjar les nostres passes, perduts en el microcosmos dels nostres pensaments, ignorant tot allò que no posseeixi un jo.
Enmig d'un gran rebombori de sentits xiulants, com qui escolta el vent bufar la remor de lluny, escolto una cançó, petita i trèmula.

Davant el caixer hi ha un vell,
i aquest vell toca la flauta,
i la flauta esquerda el temps,
i el temps no corre tant de pressa.
Amb la flauta diu el vell, i ho diu molt fluix, però de veritat:

“Lopobrepuedeocuparsenviviraunqueloricoseocupeencómosevivemañana”.

Buenas noches

A veces algo se queda despierto;

y palpitando.

Quemando el día sobre la noche,

pesada y fría.

Latiendo en un pecho ya tan cansado,

frágil, desecho...

En el corazón

de las entrañas de mi ciudad

duerme el insomnio.

La luz! apáguenla, porfavor.

Fundame yo con el cielo, oscuro,

descanse hoy

esa terca llama interior.