Han cobert la ciutat d'una màgia de neó. I tot vesteix una llum tan cegadora, que ningú veu que hi ha al darrere. Embolcallats en un horitzó particular, caminem sense trepitjar les nostres passes, perduts en el microcosmos dels nostres pensaments, ignorant tot allò que no posseeixi un jo.
Enmig d'un gran rebombori de sentits xiulants, com qui escolta el vent bufar la remor de lluny, escolto una cançó, petita i trèmula.
Davant el caixer hi ha un vell,
i aquest vell toca la flauta,
i la flauta esquerda el temps,
i el temps no corre tant de pressa.
Amb la flauta diu el vell, i ho diu molt fluix, però de veritat:
“Lopobrepuedeocuparsenviviraunqueloricoseocupeencómosevivemañana”.
M agrada molt,tan real com la vida mateixa,un final esplendir
ResponderEliminarImpresionant final... M'encnata! Muaks!
ResponderEliminar