Som dos embrions
estirats vora l’estufa.
No hem nascut encara,
i el tresor que esguarda això!:
Innocència i llibertat.
Dos velers de paper-vela
en el vaivé de les carícies
cap als horitzons;
apunt ja d'abraçar-los
i de pintar-nos els noms.
Dos somnis somiant
que consciència ja no tenen,
que s’enlairen i que es besen,
més enllà de la veritat.
No hi ha després que valgui.
Perquè -ARA!- cridem ben fort.
Cridem -VULL!- Cridem -AQUÍ-
guapo!
ResponderEliminar1. acabo de veure això... sento contestar-te ara i no dir-te abans que no podia quedar... no ho havia vist!
2. Entenc que dius amb això de coses racionals... però lamento dir-te que és la finalitat de la meva poesia! intento fer constar el meu procés de dialèctica... molts cops dialèctica que s'ha de seguir a través de les imatges! És una poesia molt egoïsta que tampoc té la intenció de salvar l'abisme poeta-poema... per tant, és això, molts cops el lector n'ha de saltar dos (lector-poema i poema-poeta) per arribar a entendre'l (o entendre'm). Em sap greu que no t'agradi... però bé, l'art és així, a vegades costa de diferenciar si realment té valor o si realment no ens agrada. Pel que fa a les imatges poètiques... mmm... estudiaré aquest tema! Altre cop gràcies per expressar la teva sincera opinió, no deixis de fer-ho :)
3. Jo he preferit posar els tombs ja vells. El "ja", a més a més d'atorgar un efecte acompasat al poema pels quatre monosílabs (dels-tombs-ja-vells), marca una diferència en el temps. El "ja" no hi ha estat sempre. Potser el "ja" a arribat abans d'hora... potser té aquesta presència anormal, sobtada... Els tombs són vells però cal remarcar que ara són vells, que són vells quan potser no els hi pertoca... ja son vells! I pel que fa a erosionats, remet al "ja"... si hi posem la conjunció "i", ens hi tornem a trobar amb el problema del matís significatiu: erosionats com aposició de vells... perquè... què vol dir vells? com saber que estan vells? el tomb està desgastat, les parets del tomb són plenes d'esquerdes i cada cop més primes... potser per això ja són velles.
Respecte el teu poema:
ResponderEliminarHe notat, no sé perquè, una evolució respecte els anteriors... un canvi, una maduració. Un saber la paraula exacta i precisa. Un apropar-te més a la realitat, un estar més a prop de palpejar-la. Potser perquè la idea és més clara? Potser perquè hi ha una reafirmació?
M'ha encantat la paraula embrió. La trobo molt significativa. I marca molt el seguiment del poema, situada al primer vers.
M'agrada molt que t'hi llences. Que no tens por a parlar des de la primera persona. A pronunciar les paraules a les que vols arribar. Molts cops no veig el camí que fas... no el veig escrit, però trobo que saps fer-lo donar per suposat. Que a tu, no et cal. M'agrada. Sí. "dos somnis somniant / que consciència ja no en tenen". Aquesta idea la trobaràs molt en els meus versos...
M'agrada molt Adrià! repeteixo, veig una millora, sempre hi ha una millora!
I el títol... és brutal
ResponderEliminarDe fet no le entes gaire no se qui son els embrions.El final es poc poetic
ResponderEliminar