És fàcil d’entendre: Ahir estaves aquí, avui ja no. Però aquell jo inconstant, el que batega els desitjos i fulgura les meves emocions, desconcertat, com si no aconseguís comprendre de quina broma de mal gust ha estat objecte, palpa l’altre cantó del llit i descobreix, un cop i un altre, que s’hi ha fet un immens forat.
La teva absència, ja més en mi que en tu mateixa, ha trobat en el meu cos un sostre que ensorrar. Dia rere dia, engoleix el rastre del teu nom sense saciar-se, com si la pròpia fam de tu fos el seu aliment. Abans el llit m’esperava amb aquell dolç enyor del dia que t’adorm en l’esperança que a l’endemà, el sol t’obrirà les persianes per créixer com un gegant en una nova llum. Ara el coixí m’espera amb un pou de pensaments en espiral que troben a faltar el dia amb una melangia descoratjadora; i sóc més petit cada cop que la lluna fuig a descansar al seu bressol.
Sé que els buits s’omplen amb el temps i les bombetes foses tenen recanvi, però també sé que no és el que dona voltes a les agulles del rellotge qui s'ocuparà que tot giri amb sentit dins meu, sinó que és la meva voluntat que ara s’amaga la que haurà de recollir els bocins de la meva il·lusió
No hay comentarios:
Publicar un comentario