Quatre ulls closos

Som dos embrions

estirats vora l’estufa.

No hem nascut encara,

i el tresor que esguarda això!:

Innocència i llibertat.

Dos velers de paper-vela

en el vaivé de les carícies

cap als horitzons;

apunt ja d'abraçar-los

i de pintar-nos els noms.

Dos somnis somiant

que consciència ja no tenen,

que s’enlairen i que es besen,

més enllà de la veritat.

No hi ha després que valgui.

Perquè -ARA!- cridem ben fort.

Cridem -VULL!- Cridem -AQUÍ-

La flauta del vell

Han cobert la ciutat d'una màgia de neó. I tot vesteix una llum tan cegadora, que ningú veu que hi ha al darrere. Embolcallats en un horitzó particular, caminem sense trepitjar les nostres passes, perduts en el microcosmos dels nostres pensaments, ignorant tot allò que no posseeixi un jo.
Enmig d'un gran rebombori de sentits xiulants, com qui escolta el vent bufar la remor de lluny, escolto una cançó, petita i trèmula.

Davant el caixer hi ha un vell,
i aquest vell toca la flauta,
i la flauta esquerda el temps,
i el temps no corre tant de pressa.
Amb la flauta diu el vell, i ho diu molt fluix, però de veritat:

“Lopobrepuedeocuparsenviviraunqueloricoseocupeencómosevivemañana”.

Buenas noches

A veces algo se queda despierto;

y palpitando.

Quemando el día sobre la noche,

pesada y fría.

Latiendo en un pecho ya tan cansado,

frágil, desecho...

En el corazón

de las entrañas de mi ciudad

duerme el insomnio.

La luz! apáguenla, porfavor.

Fundame yo con el cielo, oscuro,

descanse hoy

esa terca llama interior.

Silenci

Plou silenci.

Les paraules s'aixopluguen

esllomades d'una tasca

tan feixuga:

Córrer arrapades

llavi en llavi,

i donar un nom

a un fugaç gerundi etern.

Com el vers que hi ha entre versos,

i el petó entre dos petons,

un abisme de retorn

a la despulla;

el paper en blanc,

l'alba del dia:

És necessari.

Més enllà de les paraules,

esperant sobre el suspens,

no tenim pressa,

però si aguaitem

una enorme trencadissa:

veure com s'esquerda el gel.

No es oro todo lo que reluce

No es oro todo lo que reluce. Todo aquello que en mi cabeza brilla como la corona deslumbrante del sol, pierde todo su vigor resplandeciente para volverse oscuro, desgastado, mediocre y sin valor al contacto con el mundo exterior. Dentro de mi cabeza habita un mundo a mi medida, hecho para mí, que me está esperando. Pero ahí fuera nadie ni nada te espera, ahí fuera serías prescindible en todo. Retumban siempre imaginaciones tan embellecidas de la vida, de una luz que da un color mágico a todas las cosas. Pero las cosas nunca son como te figurabas, ¡son reales!
¿Resignación? ¿Es esta pues la forma de sobrellevar mi vida aquí? Quiero seguir creyendo que no. Que aunque lo que me rodea no acabe siendo lo que yo esperaba, aunque no sea capaz de dar un paso sin que este se vea reducido a un caminar sobre alguna cosa que te hace tambalear el pie que has puesto sobre el suelo, anduve con la seguridad de adentrarme en algún lugar que es mío y que yo mismo me hice para mí.
Fuerza y voluntad, la única vía que tengo de acercar, ni que sea un poco, mi mundo ideal a un mundo real.

Una història comença amb un final

Una historia comença amb un final. Com el dia i la nit, totes les paraules d’un llibre tenen la raó de ser a la última pàgina. Quan n'obro un, sóc conscient que estic obrint el suport d’un nou món i que aquest es cenyeix a la estricta norma de la gravetat de les històries: No pot saber que és el que t’espera a la línia de sota ni a la pàgina successiva, però en canvi ets conscient que tot es dirigeix cap a un cim últim, culminant. Mentre aquest no arribi, no hi ha més remei que observar el vast mar que has desplegat fins ara i atalaiar constantment l’horitzó de la història per intentar endevinar on mena.

La Vida és aquell llibre inefable que ens escriu amb la incertesa de quina és la paraula esdevenidora, reconstruint aquelles pàgines que ja ens han llegit per crear un Ara, que tant ens pertany i ens explica, com és fum informe a què no ens podem aferrar.

Ens agradi o no, tot ja va començar amb un final, i es dirigeix necessàriament cap a ell. L’emoció resideix en el fet que de com acaba el llibre n’hem sentit a parlar, però no podem dir que ho coneixem. Però si una cosa sé del cert és que, com tots els bons llibres, La Vida et descobreix el sentit del seu final des que desplegués la primera pàgina: esguardar el gran valor de tot el llibre.

La teva absència

És fàcil d’entendre: Ahir estaves aquí, avui ja no. Però aquell jo inconstant, el que batega els desitjos i fulgura les meves emocions, desconcertat, com si no aconseguís comprendre de quina broma de mal gust ha estat objecte, palpa l’altre cantó del llit i descobreix, un cop i un altre, que s’hi ha fet un immens forat.

La teva absència, ja més en mi que en tu mateixa, ha trobat en el meu cos un sostre que ensorrar. Dia rere dia, engoleix el rastre del teu nom sense saciar-se, com si la pròpia fam de tu fos el seu aliment. Abans el llit m’esperava amb aquell dolç enyor del dia que t’adorm en l’esperança que a l’endemà, el sol t’obrirà les persianes per créixer com un gegant en una nova llum. Ara el coixí m’espera amb un pou de pensaments en espiral que troben a faltar el dia amb una melangia descoratjadora; i sóc més petit cada cop que la lluna fuig a descansar al seu bressol.

Sé que els buits s’omplen amb el temps i les bombetes foses tenen recanvi, però també sé que no és el que dona voltes a les agulles del rellotge qui s'ocuparà que tot giri amb sentit dins meu, sinó que és la meva voluntat que ara s’amaga la que haurà de recollir els bocins de la meva il·lusió

Somia

Clou la consciencia en els teus ulls.

El tresor de la nit

t’esguarda verge i diferent.

Desa la moral i el perjudici

dormint en el coixí.

Sense fronteres, una realitat nova

a l’horitzó de la veritat,

neix de tu i per tu; i neix tant teva!

La nit et ballarà els sentits

en una dansa molt estranya!

( Estrèpit dantesc;

i un trist canyella;

Vermell pervers;

d’eròtic seda;

Terrífic espès;

amb violent pebre. )

Dorm ja el feixuc pensar

el després del més enllà

I desperta un xic més lliure

en el caminar dormit.

La felicitat és una puta

La busques però saps que no.

Avinguda esperança amunt,

Enllà del barri la fortuna...

- Ves-te’n, saps que cobro

i saps que no -.

I tornes tu, i el teu cap cot.

Carrers confusos,

voreres grises,

ciutat de la resignació.

...

Com la primavera a l’any

i la veritat a la mentida.

Com sempre,

un dia sempre arriba.

Obres la porta;

et fa un petó;

la despullés;

i et fa l’amor.

(Somni efímer,

vida de papallona)

Tan esquerpa,

es vesteix sense mirar-te, i se’n va.

-Quan ens tornarem a veure? -.

Silenci, Desconcert. Torna a començar.

La felicitat és una puta que cobra amb la seva absència